Italià
Traductors de Italià
Antoni Arca (1956)
Francesco Ardolino (1966)
Carme Arenas Noguera (1954)
Rossend Arqués (1953)
Aurora Ballester (1960)
Josep Ballester (1961)
Agustí Bartra (1908-1982)
Ursula Bedogni (1967)
Roser Berdagué (1929)
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)
Manuel Carbonell (1945)
Josep Carner (1884-1970)
Joan Casas (1950)
Anna Casassas (1958)
Sara Cavarero (1978)
Stefania Maria Ciminelli (1962)
Antoni Clapés (1948)
Narcís Comadira (1942)
Eloi Creus 1992
Jaume Creus (1950)
Meritxell Cucurella Jorba(1973)
Alba Dedeu Surribas(1984)
Miquel Desclot (1952)
Miquel Edo (1966)
Adele Faccio (1920-2007)
Ramon Farrés (1962)
Joan Ferrarons i Llagostera(1989)
Francesco Ferrucci (1972)
Joaquim Gestí (1961)
Francesco Ardolino (1966)
Carme Arenas Noguera (1954)
Rossend Arqués (1953)
Aurora Ballester (1960)
Josep Ballester (1961)
Agustí Bartra (1908-1982)
Ursula Bedogni (1967)
Roser Berdagué (1929)
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)
Manuel Carbonell (1945)
Josep Carner (1884-1970)
Joan Casas (1950)
Anna Casassas (1958)
Sara Cavarero (1978)
Stefania Maria Ciminelli (1962)
Antoni Clapés (1948)
Narcís Comadira (1942)
Eloi Creus 1992
Jaume Creus (1950)
Meritxell Cucurella Jorba(1973)
Alba Dedeu Surribas(1984)
Miquel Desclot (1952)
Miquel Edo (1966)
Adele Faccio (1920-2007)
Ramon Farrés (1962)
Joan Ferrarons i Llagostera(1989)
Francesco Ferrucci (1972)
Joaquim Gestí (1961)
Enrico Ianniello (1970)
Albert Jané (1930)
Marina Laboreo (1987)
Xavier Lloveras (1960)
Cinta Massip (1961)
Albert Mestres (1960)
Joan Francesc Mira (1939)
Núria Mirabet Cucala(1954)
Joan Navarro (1951)
Marta Nin (1971)
Maria Antònia Oliver (1946)
Veronica Orazi (1966)
Francesc Parcerisas (1944)
Arnau Pons (1965)
Jaume C. Pons Alorda(1984)
Carles Riba (1893-1959)
Patrizio Rigobon (1959)
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Anna Maria Saludes (1939)
Gabriel Sampol (1967)
Pau Sanchis (1978)
Simone Sari (1978)
Amaranta Sbardella (1984)
Carme Serrallonga (1909-1997)
Brunella Servidei (1962)
Alexis Eudald Solà (1946-2001)
Ricard Torrents (1937)
Pau Vidal (1967)
Albert Jané (1930)
Marina Laboreo (1987)
Xavier Lloveras (1960)
Cinta Massip (1961)
Albert Mestres (1960)
Joan Francesc Mira (1939)
Núria Mirabet Cucala(1954)
Joan Navarro (1951)
Marta Nin (1971)
Maria Antònia Oliver (1946)
Veronica Orazi (1966)
Francesc Parcerisas (1944)
Arnau Pons (1965)
Jaume C. Pons Alorda(1984)
Carles Riba (1893-1959)
Patrizio Rigobon (1959)
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Anna Maria Saludes (1939)
Gabriel Sampol (1967)
Pau Sanchis (1978)
Simone Sari (1978)
Amaranta Sbardella (1984)
Carme Serrallonga (1909-1997)
Brunella Servidei (1962)
Alexis Eudald Solà (1946-2001)
Ricard Torrents (1937)
Pau Vidal (1967)
Obriu l'article
La Màfia contra la literatura
Vicenç Lozano
Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.
La censura en la Itàlia del Príncep
Rossend Arqués
Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.
«Dóna gust estar amb ells»
Josep Maria Muñoz
El meu relat comença l’any 1949, quan l’historiador Jaume Vicens Vives, poc després d’haver retornat a la Universitat de Barcelona —de la qual havia estat apartat deu anys abans per la repressió del nou règim franquista—, fa un viatge a Itàlia, el primer que fa a l’estranger després del 1936. Vicens acompanya el seu mestre, Antonio de la Torre, a fer recerca als arxius italians sobre les relacions hispanoitalianes al segle XV, però com que és un historiador que viatja amb els ulls ben oberts, torna amb alguna cosa més que els papers d’arxiu.
Silvio Berlusconi i els clàssics adaptats al seu món empresarial
Giovanni Albertocchi
Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.
La literatura italiana en la literatura catalana
Rossend Arqués
La literatura italiana és present en la literatura catalana des de gairebé els inicis mateixos d’aquesta última. Les traduccions de moltes obres italianes, començant per la de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer o l’anònima del Decameró de Boccaccio, per no parlar de les de l’obra llatina de Petrarca, han estat essencials per construir la poesia i la prosa catalana del Renaixement.
El delit del dialecte un passeig per la situació italiana
Caterina Briguglia
A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.
L'aventura de traduir obres en dialecte
Clara Capalleras Salvo
La traducció d’una obra original, en la qual el dialecte desenvolupa una funció principal, sempre és un gran repte traductològic. Hem parlat amb Pau Vidal i Víctor Obiols sobre la seva experiència en la traducció de dialecte.
L'arribada del Pirandello narrador
Pirandello Ahicart Guillén
És diumenge i al menjador de l’Hotel Subur, de Sitges, els comensals rematen l’esplèndid dinar amb cafè, copa i puro. Ja se sap, Pirandello fuma come un turco i Josep M. de Sagarra en sabia, d’això. És el 14 de desembre de 1924; amb ells hi ha l’escriptor i advocat Salvador Vilaregut i el dramaturg Josep M. Millàs Raurell. Tant Sagarra com Vilaregut ja han traduït al català algunes obres de l’il·lustre sicilià.
El Decameró, vicissituds de la primera traducció al català modern
Eusebi Coromina
Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptora, traductora i activista cultural Maria Aurèlia Capmany, el 2018 ha pogut aparèixer finalment la versió catalana que havia enllestit del Decameró, de Giovanni Bocaccio (1330-1375), molt probablement acabada el 1967, i inèdita a causa de diverses vicissituds.(1) El text boccaccià, escrit entre el 1349 i el 1351, és un recull de cent novel·letes en prosa amb un proemi i diversos versos al final de cada deu relats.