per Rossend Arqués

Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.

A l’obscenitat del poder a Itàlia, el jutge Roberto Scarpinato i el periodista Saverio Lodato han dedicat el llibre Il ritorno del Principe (2008). Una obra que desvela els costats foscos i amagats de la política italiana al llarg de la història moderna i mostra precisament que les intrigues, la corrupció criminal, el recurs a la violència mafiosa o als serveis secrets desviats són des de fa dècades una part essencial del poder. No es pot entendre la Itàlia actual sense copsar les imbricacions amb la criminalitat organitzada, millor dit, sense entendre com i de quina manera el poder polític italià actual es basa en un pacte amb aquesta, esdevenint ell mateix organització criminal. Hauria pogut centrar l’article en el Psiconan (que és com Beppe Grillo anomena Berlusconi), però volia evidenciar, no tant el poder personal de l’individu —condemnat diverses vegades i mai absolt dels delictes de què ha estat acusat— que des de fa dues dècades és el líder d’Itàlia, sinó el sistema de corrupció extensíssim que domina aquest país fins al punt que l’article primer de la Constitució, en realitat, hauria de dir més realísticament: «Itàlia és una república fundada en la corrupció, el xantatge i la prostitució».

Com més fum i efectes especials hi ha a l’escenari, més gran és la part «obscena», és a dir, oculta, i per tant violenta del poder. Encara que darrerament ni tan sols s’amaga, sinó que ho fa tot a la llum pública, tenint cura només de negar, dissimular i/o disminuir el valor i l’abast reals de les seves accions. Si els polítics parlen de les importants victòries en la lluita contra la Màfia, no diuen, però, que des de fa desenes d’anys l’intercanvi de vots, la corrupció, les aliances amb les diverses màfies (Siciliana, Camorra, ‘Ndangheta, Sacra Corona Unita) i d’aquestes amb el poder polític, i el xantatge representen el lloc de reclutament d’una part important de la classe dirigent d’aquest país. És una realitat tan evident que l’altre dia un periodista italià va tenir un lapsus molt significatiu. Va dir «passem ara a les notícies de cosa nostra» en lloc de dir de casa nostra. La Lega nord clama contra el poder romà i canta les virtuts d’una Padània que no se sap on comença i on acaba, però alhora silencia la implantació fortíssima de les diverses màfies meridionals en moltes zones del nord i les connexions d’aquestes organitzacions amb el teixit industrial i polític d’aquest nord idíl·lic; recordem, en aquest sentit, que si la Camorra és responsable d’haver enverinat el sòl de la Campània enterrant tones de residus altament nocius, és la classe empresarial del nord qui ha triat aquesta manera d’eliminar els residus industrials de les seves fàbriques, estalviant-se els molts milions que els hauria costat reciclar segons la llei.

El poder només es preocupa, amb una gran dispendi de gestualitat i publicitat, de vetllar per «la seguretat dels italians» i ho fa combatent els petits delinqüents, els immigrants, els pobres desgraciats que renten vidres a les cruïlles de les ciutats, els gitanos, és a dir, la gent marginada i amb dificultats, i fins i tot els soldats rasos de la Màfia, però no fa res per lluitar contra la corrupció i la Màfia de collet blanc que constitueixen el perill autèntic i més gran per al futur de tots els italians. Si hi ha un problema relacionat amb la justícia, no és el fet que la lentitud dels processos fa la llei injusta, sinó el fet que els jutges, «gairebé tots comunistes» —tronen els mitjans de comunicació del propietari de Mediaset— persegueixen Berlusconi amb una maniàtica obsessió. És el mecanisme de mirar el dit de l’acusació i no la lluna dels delictes comesos. Una part de la classe dirigent italiana obeeix gairebé només les regles culturals i de funcionament del seu cercle, de la seva «casta», tot i que es contradiguin amb les regles generals de funcionament comunament acceptades per la societat. Per exemple, si bé és cert que la societat en general condemna la corrupció, l’evasió fiscal, l’extorquiment, l’explotació de la prostitució, etc., és cert també que una part important del poder i dels periodistes lligats al poder considera la corrupció, l’extorquiment, la prostitució, l’explotació de la prostitució, etc., com una manera de fer que no té res d’èticament condemnable ni reprovable, ja que existeix des de sempre («el fi justifica els mitjans», deia Maquiavel) i que, en tant que realitat és també legítima, millor dit, lloable i gairebé heroica. Només cal veure la defensa que la classe dirigent, com el món mafiós, fa de persones que han estat condemnades per algun dels esmentats delictes o com prestigiosos (és un dir) periodistes defensen, per exemple, el dret «d’una dona d’explotar a consciència la part anatòmica sobre la que s’asseu i que pot constituir la seva fortuna». És la lògica de les públiques virtuts i del vicis privats.

Si les coses estan així, cal que ens preguntem quin paper ocupa la informació i la cultura en aquest sistema de poder? Hi ha censura en la Itàlia del Príncep actual? I si n’hi ha, quina mena de censura o de control hi ha?

La informació és l’eina que utilitza el poder per convertir el ciutadans en súbdits, per modelar-los en funció de les seves necessitats. No és que la societat tingui el govern que es mereix, sinó que és el govern qui té la societat que es mereix, perquè ha estat ell qui l’ha creada. Ennio Flaiano, sempre tan visionari, va preveur que «fra 30 anni l’Italia non sarà come l’avranno fatta i governi, ma come l’avrà fatta la TV». El control de la informació és bàsic per al Príncep. És gràcies al domini dels mitjans de comunicació de masses que el poder pot controlar la opinió pública i el vot per imposar els seus objectius, sovint «obscens». A Itàlia la lluita pel control de la informació ha deixat una llarga rècula de víctimes excel·lents i no tant, i ha tingut i té des de fa anys com a escenari i personatge principal el conflicte d’interessos de l’actual primer ministre que controla la major part de les indústries italianes de la informació i la cultura, tant públiques com privades. Aquest control de la informació sol prendre les següents formes: la simulació (no fer veure allò que no ha de ser vist), la negació a la societat dels instruments amb els quals podria formar-se una opinió lliure i crítica, l’eufemització o la mentida i la destrucció verbal de l’enemic (utilització de dossiers, enfangament, etc. —el cas Boffo, exdirector de l’Avvenire, el diari de la Conferència Episcopal Italiana, ensenya que molts periodistes i intel·lectuals no són sinó criats a sou de l’amo), però també l’autocensura, a més de l’amenaça, la intimidació (com fa la ‘Ndangheta amb moltíssims periodistes calabresos) i l’assassinat (recordem entre molts d’altres els casos dels periodistes Giuseppe Impastato i de Giancarlo Siani, morts respectivament l’any 1978, per voluntat de la Màfia, i 1985, per obra de la Camorra). Es fa el possible per amagar la realitat dels fets, tot substituint-la pel silenci o per una escenificació, un teatret virtuós. Això ha passat, i encara passa, amb la representació que els mitjans de comunicació de masses fan de la Màfia, que se la continua presentant com a una organització criminal arcaica, feta de pastors amb fusells de caça retallats i gorra de gairell, en lloc de fer-ne veure la realitat actual, és a dir, les implicacions de la Màfia moderna completament globalitzada amb les instàncies del poder polític i econòmic. Ha passat, i encara passa, amb homes polítics condemnats per màfia, com ara Andreotti, Dell’Utri, Cuffaro, el mateix Berlusconi, etc., dels quals mai no es diu que han estat condemnats per relacions amb la Màfia, corrupció i altres delictes, sinó que es parla d’absolució o bé de víctimes de la fúria judiciària («accanimento giudiziario»).

La veritable censura s’exerceix en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses. Sobretot a la televisió pública i privada, en mans, com dèiem, del president del govern, una mica menys a la ràdio i als diaris, on hi ha més llibertat (malgrat tots els diaris grans pertanyin a grups industrials), per bé que en els periòdics controlats també per la família de l’amo de Mediaset, s’intenti contínuament fer el mateix tipus de negació de la realitat i de demolició i de desprestigi de totes aquelles persones que s’oposin o critiquin el poder o simplement presentin la realitat tal i com és sense embuts i honestament. N’han estat víctimes periodistes (Biagi, Santoro, etc.), actors còmics (Guzzanti, Lutazzi, etc.) i tots aquells que d’alguna manera s’han rebel·lat contra aquest estat de coses, però també pel·lícules, programes, etc. en què es feia referència a la cultura gai o a l’erotisme, fent gala de l’homofòbia o del moralisme (ja veieu d’on ve la predica!) que t’han interessa ostentar davant el Vaticà, l’altre veritable pol del poder polític, ideològic i econòmic a un Estat italià gens aconfessional.

Els llibres en sí, en canvi, no són cap problema pel poder, llevat que no superin un determinat límit de difusió. Es tracta d’una qüestió merament aritmètica que els grups hegemònics controlen perfectament. La censura deixa d’exercir-se a mesura que baixa el públic potencial de l’objecte o del mitjà. I ja se sap que els llibres, tret de rares excepcions, no solen assolir un gran nombre de còpies. A més, publicar un llibre d’un enemic o d’un crític fins i tot pot atorgar al poder una imatge de liberalitat i d’obertura, a banda de reportar, en el millor dels casos, alguns beneficis. En general, n’hi ha prou amb l’arma del silenci; és la millor manera, a més, de crear el mínim de reaccions. Ignorar un llibre és la manera més eficaç de censurar-lo. Si convé, però, el poder posa en marxa les armes letals de la demolició personal, el desprestigi i l’amenaça, tot construint davant del gran públic un mur d’ignomínia. Ho sap prou bé Saviano, el seu llibre Gomorra, publicat per una editorial del grup de Berlusconi, no va tenir cap problema, fins que les amenaces de mort que l’autor va rebre de part de la Camorra i la pel·lícula homònima van superar els límits suportables del poder, moment en què per a ell el ventilador de la difamació va agafar la màxima velocitat. Saramago va ser víctima de la censura prèvia, sobretot pel ressò que havia tingut la seva —la d’un Premi Nobel— crítica demolidora del cap del govern italià, que el feien incompatible amb les regles de funcionament de la màquina del poder que acabem d’exposar, fins i tot quan era previsible que l’obra de Saramago hauria reportat un grapat de diners. Encara hi ha qui, com la Lega nord, actua de manera bàrbara, prohibint i censurant directament determinats llibres i autors (com ha fet recentment un alcalde vènet), però, en termes generals, el poder és molt més sibil·lí. Allò que cal evitar per damunt de tot és que les idees «comunistes» (no se sap pas on en queden) traspassin el mur de contenció, a l’altra banda del qual hi ha un mar d’ignorància i d’interessos, constituït per una marea de súbdits convençuts, molts d’ells, que el govern treballa pel bé comú. Per bé que, tot sigui dit de passada, el «bé públic» a Itàlia és un concepte oximòric: el bé només pot ser personal, familiar o com a màxim del clan.

És obvi que a Itàlia hi ha hagut censura directa o indirecta de llibres en tots els temps, fins i tot al llarg de la llarga Primera República. Recordem els casos de Nietzsche mai publicat a Einaudi, de Tomasi di Lampedusa considerat un reaccionari, d’un Pasolini que va ser objecte de milers de denúncies, però mai com ara el poder havia exercit la censura amb tanta contundència i rigor científic, amb tots els instruments d’anàlisi de mercat i de penetració dels mitjans de comunicació de què disposa.

El somni tranquil del gran públic, dels súbdits, no l’han de pertorbar les nefastes i antiitalianes opinions d’aquells (jutges, periodistes, intel·lectuals, actors, i altra gent de mala fe) que no malden sinó per destronar el rei, i que s’entesten en veure mal, corrupció, xantatge i prostitució, allí, on només hi ha bondat, lluita contra la criminalitat, treball honest i amor. És la faula que el venedor televisiu per excel·lència s’entesta a explicar a tota hora als crèduls televidents (i tal vegada a ell mateix). I ves a saber si algun dia sortiran d’aquesta profunda bombolla onírica en què els mantenen.