Salvador Espriu
Laia
Unes
esvanides ombres del nostre mar
I. Laia
Com que ningú no es va preocupar mai gaire d’ella, havia passat la infantesa deixada a la bona de Déu. Quan encara no tenia dos anys, va estar malalta d’una malaltia estranya que la menava a les portes de la mort. El metge va parlar d’alcoholisme, de les lleis de l’herència i de nervis espatllats, va pronunciar amb èmfasi el mot «desconfiança» i va deixar la família esbalaïda i plena d’agraït respecte pel seu saber. Després d’aquell pronòstic, pocs creien en les possibilitats de salvació de la petita, però aquesta es va refer i va créixer esprimatxada, rampelluda, esquerpa. Li agradava de passar-se hores i hores de cara al mar, indiferent al que la voltava, amb un posat impenetrable, impassible, gairebé d’idiota. En desvetllar-se, semblava algun cop fatigada, com si hagués fet un gran esforç. Altres vegades, i sobretot si algú gosava importunar-la, fugia cridant com si la torturessin i queia, estremida de convulsions, enmig del sorral i de les barques.
Les crisis d’abatiment alternaven amb curts períodes d’una activitat esvalotada. Mentre s’hi lliurava, la nena era arriscada, forta, decidida, apassionada, temuda per les seves ires i obeïda per la seva colla amb una fe cega. A les lluites desesperades amb pedres i mandrons era ella la primera. Infatigable, anava al davant en tots els jocs i es ficava en totes les baralles. Preferia la companyia dels nois a la de les noies, nedava des de sempre com un peix i estimava el mar i tot el que s’hi relacionés. Es rodejava de salabrets i nanses i sabia endegar tota mena d’ormeigs. Coneixia el temps i no s’errava mai en assenyalar els canvis del vent, tant si havia de ser l’oreig que porta calma i serenor al mar, com garbí, o llevant, o xaloc, el perillós xaloc que sovint desencadena temporals desoladors.
Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s’aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien . Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un mom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d’uns pescadors del nostre mar.
I. Laia
Com que ningú no es va preocupar mai gaire d’ella, havia passat la infantesa deixada a la bona de Déu. Quan encara no tenia dos anys, va estar malalta d’una malaltia estranya que la menava a les portes de la mort. El metge va parlar d’alcoholisme, de les lleis de l’herència i de nervis espatllats, va pronunciar amb èmfasi el mot «desconfiança» i va deixar la família esbalaïda i plena d’agraït respecte pel seu saber. Després d’aquell pronòstic, pocs creien en les possibilitats de salvació de la petita, però aquesta es va refer i va créixer esprimatxada, rampelluda, esquerpa. Li agradava de passar-se hores i hores de cara al mar, indiferent al que la voltava, amb un posat impenetrable, impassible, gairebé d’idiota. En desvetllar-se, semblava algun cop fatigada, com si hagués fet un gran esforç. Altres vegades, i sobretot si algú gosava importunar-la, fugia cridant com si la torturessin i queia, estremida de convulsions, enmig del sorral i de les barques.
Les crisis d’abatiment alternaven amb curts períodes d’una activitat esvalotada. Mentre s’hi lliurava, la nena era arriscada, forta, decidida, apassionada, temuda per les seves ires i obeïda per la seva colla amb una fe cega. A les lluites desesperades amb pedres i mandrons era ella la primera. Infatigable, anava al davant en tots els jocs i es ficava en totes les baralles. Preferia la companyia dels nois a la de les noies, nedava des de sempre com un peix i estimava el mar i tot el que s’hi relacionés. Es rodejava de salabrets i nanses i sabia endegar tota mena d’ormeigs. Coneixia el temps i no s’errava mai en assenyalar els canvis del vent, tant si havia de ser l’oreig que porta calma i serenor al mar, com garbí, o llevant, o xaloc, el perillós xaloc que sovint desencadena temporals desoladors.
Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s’aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien . Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un mom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d’uns pescadors del nostre mar.
Salvador Espriu , Laia Barcelona: Edicions 62 i Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 1992, vol. III, p. 5-8