La dérive des sentiments
Yves Simon
Yves Simon
Per fi guanyaven diners... No tants com per a fer-se un palau, però sí per
viure a la manera d’occident, és a dir, millor que enlloc.
Què era, viure?
Alimentar-se, somniar, estimar, concebre, endegar un projecte, actuar i veure’s
actuar, embrancar-se, en línia vertical, amb la història d’aquells que ens han
precedit i, en l’horitzontal, amb els qui viuen com nosaltres un temps idèntic,
en un mateix flux de paraules, d’idees i de somnis inconfessats.
Ancoratge:
amarrament a un port. Ells no ho sabien, i en la intersecció del temps i espai
que els va tocar de viure, tan sols hi ocupaven unes places vacants, confuses i
variables... Eren subjectes aleatoris, de posició indeterminada −no per cap mena
d’estratègia, d’exaltació o de moviment iniciàtic−, sinó per atzar, per
immaduresa, per una no preparació.
A través d’una imaginació de postaleta
havien albirat uns paisatges exòtics, unes ciutats, uns racons fascinants en els
quals havien cregut, innocents, que en arribar-hi algun dia, se’ls faria la
llum.
Els agradava d’imaginar que els Virgiliu de Bucarest, les Milena de
Praga, els Gerhard de Lipezig, els Stanislas de Gdanks els envejaven, a ells, a
Simon i a Marianne, i desitjaven una existència semblant, o si més no, la seva
aparença.
Es trobaven en aquell punt de frenètica curiositat envers el temps
que passa i el temps que necessitaven per ordenar la seva futura
memòria.
Saturats d’actualitat, ja no parlaven d’ells; de fet, ni tan sols hi
pensaven. Atès que no destacaven en res, barrejats en una mescla amalgamada,
consumidors d’esdeveniments que creien que no els tocaven de prop, tingueren la
sensació de convertir-se en especialistes de les circumstàncies d’altres, de ser
uns simples amateus de la seva pròpia vida.
Eren com bocins de continents que
vogaven al grat del vent i d’uns corrents que arrossegaven els seus sentiments
cap a la deriva.
Traducció d’Amàlia Prat
Yves Simon. Sentiments a la derivaPagès Editors, Lleida, 2001.
Traduït per Amàlia Prat