Rus
Autors de Rus en català
Obriu l'article
Helena Vidal
En aquesta breu intervenció voldria mostrar la corba d’evolució de les traduccions del rus al català, des que començaren tímidament a cavall dels segles XIX i XX fins ara; corba que no coincideix amb la del coneixement de la literatura russa a Catalunya, que és una qüestió més complexa, però que és indicadora d’un cert estat de coses.Xènia Dyakonova
Una manera possible de veure la relació entre la literatura russa i la catalana seria analitzar-la a través de les figures dels traductors. Precisament ells, els noms dels quals tan sovint s’obliden, i a vegades ni tan sols consten en els catàlegs de les biblioteques i les llibreries, són els veritables «culpables» i protagonistes d’un intercanvi cultural que es va iniciar en els últims vint anys del segle XIX.Ricard San Vicente
Una breu ullada a les traduccions literàries del rus en català des dels anys seixanta fins avui produeix una impressió decebedora. En els primers anys, quan Espanya ingressa en una relativa normalitat econòmica però en vida encara del dictador, les publicacions, moltes vegades reedicions, no superen l’un o els dos llibres a l’any, ben pocs dels quals són d’escriptors contemporanis.Xènia Dyakonova
A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova (1963, Moscou), va sortir a Rússia el 2004 i és una mena de dietari en vers –parlem de versos clàssics, la majoria amb rima i mètrica regular– d'una relació amorosa. Els protagonistes són una dona russa i un home nord-americà: ella viu a Moscou, i ell, a Nova York. Es troben, ara al país de l'un, ara al de l'altra, passen temporades plegats i es tornen a separar. D'ell, en sabem ben poc: el veiem amb els ulls de la dona enamorada, i l'únic que arribem a intuir és que es tracta d'un home de lletres. A part de la dedicatòria del llibre, només hi ha un poema que en revela el nom de pila.Marta Nin
Vladímir Nabókov ja era un escriptor cèlebre entre la nombrosa comunitat russa a l’exili quan va començar a escriure narrativa en anglès. Encara no tenia quaranta anys, i ja havia publicat en rus gairebé una seixantena de relats, nou novel·les i incomptables versos. El pas a l’anglès estava motivat pel fet que començava a adonar-se de la progressiva disgregació de la comunitat d’exiliats russos i, sota el règim soviètic, no entreveia cap possibilitat de publicar al seu país d’origen. Si bé dominava perfectament l’anglès, aquesta voluntària migració lingüística la va viure com una «tragèdia personal». Afirmava que va ser com aprendre a fer servir les mans havent-ne perdut gairebé tots els dits. Però en anglès també va ser ben prolífic: va publicar nou novel·les i deu contes. Paral·lelament, a mesura que els seus llibres escrits en anglès sortien a llum, anava traduint la seva obra russa a l’anglès amb l’ajuda d’un traductor russoamericà (amb el temps aquest traductor va ser el seu fill Dmitri). De vegades, aquest procés d’autotraducció desembocava en una reescriptura profunda del text, un dels motius pels quals Nabókov considerava que la versió definitiva de la seva narrativa autotraduïda era l’anglesa. Tot i això, quan es tracta de fer una traducció dels textos que Nabókov va escriure originalment en la seva llengua materna, penso que és determinant disposar de l’original rus i confrontar-lo amb la versió anglesa. És aquest exercici de comparació el que he dut a terme a l’hora de traduir al català la majoria de relats del recull Senyals i símbols, publicat per Godall Edicions. Per a aquesta antologia vaig triar tretze contes, dels quals dos eren en rus (sense autotraducció anglesa), dos eren en anglès (llengua en la qual van ser escrits), i nou eren autotraduccions del rus a l’anglès.
