Francès
Autors de Francès en català
Molière (1622-1673)
OULIPO (1960)
Stendhal (1783-1842)
Olivier Adam (1974)
Antonin Artaud (1896-1948)
Honoré de Balzac (1799-1850)
Charles Baudelaire (1821-1867)
Albert Camus (1913-1960)
Aimé Césaire (1913 - 2008
Philippe Delerm (1950)
Jérôme Ferrari (1968)
OULIPO (1960)
Stendhal (1783-1842)
Olivier Adam (1974)
Antonin Artaud (1896-1948)
Honoré de Balzac (1799-1850)
Charles Baudelaire (1821-1867)
Albert Camus (1913-1960)
Aimé Césaire (1913 - 2008
Philippe Delerm (1950)
Jérôme Ferrari (1968)
Gustave Flaubert (1821-1880)
Anna Gavalda (1970)
Jean Genet (1910-1986)
Amin Maalouf (1949)
Irene Némirovsky (1903-1942)
Gérard de Nerval (1808-1855)
Georges Perec (1936-1982)
Marcel Proust (1871-1922)
Georges Remi (Hergé)(1907-1983)
Arthur Rimbaud (1854-1891)
Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944)
Anna Gavalda (1970)
Jean Genet (1910-1986)
Amin Maalouf (1949)
Irene Némirovsky (1903-1942)
Gérard de Nerval (1808-1855)
Georges Perec (1936-1982)
Marcel Proust (1871-1922)
Georges Remi (Hergé)(1907-1983)
Arthur Rimbaud (1854-1891)
Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944)
Obriu l'article
La Disparition
Adrià Pujol
Georges Perec (1936-1982) va ser un dels escriptors francesos més coneguts de la segona meitat del segle XX. Assagista, dramaturg, guionista i poeta, la seva obra es reivindica des de camps molt diversos, com són l'antropologia, l'arquitectura, la literatura, la sociologia i la publicitat. Amic i condeixeble de Raymond Queneau, de Boris Vian i d'Italo Calvino, va ser un membre destacat de l'OULIPO i un dels principals impulsors del nouveau roman.
La literatura francesa ha interessat sempre el públic català
Ricard Ripoll
Com és evident, la literatura francesa ha interessat sempre el públic català i, any rere any, apareixen traduccions de tots els gèneres literaris del francès, tot i que ens podria sobtar la poca presència, en els darrers anys, de versions poètiques. És evident que les polítiques comercials de les editorials no ajuden a conèixer noves propostes, si no és a partir de l’obcecació del traductor que, cada cop, es veu més limitada per la necessitat de vendre i d’oferir uns productes a l’abast de la majoria.
Quadern d'un retorn al país natal
Anna Montero
Hi ha llibres, poemes, que canvien la visió del món. De qui els escriu i també de qui els llegeix. Eixamplen, enriqueixen els límits del coneixement. Cahier d’un retour au pays natal en va ser un per a mi.
Traficant amb idees entre França i Catalunya
Ricard Ripoll
Les traduccions en català de la literatura francesa han estat sempre d’una notable qualitat. En primer lloc, perquè acostumen a ser versions de grans escriptors que coneixien força bé la llengua francesa i que havien viscut a França o havien tingut amb la cultura gal·la una relació particular. Tot sovint es traduïa no tant per oferir al públic un producte que aquest ja podia entendre i conèixer en l’original sinó més aviat com a exercici d’amistat entre escriptors, com a reconeixement d’una simpatia o d’una defensa dels valors que l’autor representava.
Yourcenar revisitée una experiència única
Lídia Anoll
No us feu il·lusions, aquesta experiència única no té res de singular, d’incomparable, d’original: és única, senzillament, perquè no n’he tingut mai cap altra com aquesta. Arran d’unes jornades sobre Marguerite Yourcenar, van instar-me a parlar de la traducció que havia fet d’Un homme obscur iUne belle matinée. Havien passat cinc anys i en aquell momenttreballava de ple en la traducció d’una petita obra d’orfebreria,Seul ce qui brûle,de Christiane Singer. Què vull dir amb això? Doncs que estava immersa en un altre món, que Yourcenar ja se m’havia desenganxat, i em quedava tan llunyana que ja n’havia oblidat, fins i tot, les penúries que m’havia fet passar i, sobretot, l’esgotament que sentia en acabar la traducció.
«Mil milions de llamps i trons!!!». Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català
Pau Vinyes i Roig
D'ençà de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola la llengua catalana va ser arraconada a l'àmbit privat i familiar. El castellà s'imposava com l'única llengua oficial a tot l'Estat espanyol i les altres llengües quedaven prohibides en totes les esferes públiques, com ara la literatura i els assajos històrics i periodístics. Només de manera tímida es va permetre la publicació de llibres en llengua catalana, sempre que fessin referència a autors catalans d'abans del conflicte bèl·lic o relacionats amb l'àmbit eclesiàstic, com Jacint Verdaguer o Joan Maragall.