A rentar la deshonra
Nàzik Almalaika (Bagdad, 1923 - el Caire, 2007)
Nàzik Almalaika (Bagdad, 1923 - el Caire, 2007)
«Mare!». Ranera. Llàgrimes. Tenebra.
El cos apunyalat tremola. Brolla la sang.
En els blens dels cabells, hi nia el fang.
«Mareee...». Només el botxí la sent.
Demà l’alba vindrà, es despertaran les roses,
vint anys i l’esperança encegada la cridaran.
El prat i les flors respondran: se n’ha anat
a fer bugada, a rentar la deshonra.
El despietat botxí torna i els diu:
«Deshonra?» –eixuga el ganivet–. «No patiu,
hem esbandit la deshonra,
tornem a ser íntegres, dignes, lliures... »
«Taverner! On és, el vi? On són, les copes?
Crida la guapa, la gandula d’alè perfumat...
Pels seus ulls donaria la vida!»
Omple les copes, carnisser, omple-les.
La morta ha fet net, ha rentat la deshonra.
L’alba vindrà, preguntaran per ella les noies:
«L’has vista?». El despietat respondrà: «L’he morta.
Duia la taca de la deshonra al front, l’he rentada»
Les veïnes explicaran la negra història,
les palmeres del barri l’explicaran,
les portes de fusta no l’oblidaran,
i fins les pedres murmuraran:
«A fer net, a rentar la deshonra!»
Pastarem el pa amb les nostres llàgrimes,
ens tallarem les trenes, ens espellarem les mans
per a deixar-los ben neta i blanca la seva roba.
Cap somriure, cap senyal d’alegria. El ganivet,
al puny del nostre pare o del nostre germà, ens sotja.
I demà, qui sap en quin ermàs
ens enterraran per rentar la deshonra.
Almalaika, Nàzik. Els fons de l’onada. (1957)
Traduït per Margarida Castells