La jungla sentimental
Jordi Teixidor
La jungla sentimental
Piccó: Déu la guardi. Anunciï’m, si és factible, a la senyoreta V.F.
Míriam: Servidora.
Piccó: Deploro la confusió i abordo els preliminars. Assabentada per lletra de la seva decisió de revelar certa informació confidencial, l’empresa a la qual sóc adscrit em delega. Disposi.
Míriam: La cita, si no m’erro, és a les dotze.
Piccó: Ho són. Senyoreta, adverteixo sense embuts que la meva presència al llindar pot desvetllar sospites. Passo?
Míriam: Penetri.
Piccó: Amb la vènia.
Míriam: Dissimuli el desori, la raspa m’ha plantat suara i tinc encara el pis per fer.
Piccó: Faré l’orni, consideri que la importància del negoci em dispensa de parar esment en foteses.
Míriam: Assegui’s i atorgui’m un instant. Compareixo a l’acte amb l’abillament que cal. (Sortint.) ...Fa un dia esplèndid, no troba?
Piccó: Espaterrant, és cert, i per l’estació, insòlit.
Míriam (de fora estant): Té molta pressa, senyor... No m’ha instruït de la seva gràcia, crec.
Piccó: Frederic Piccó, a les seves ordres.
Míriam entra amb el braç estès. S’ha tret l’estrenyecaps i el davantal. Duu un negligé i el seu aspecte és lleugerament frívol. Piccó es veu obligat a besar-li la mà.
Míriam: Afalagada. Em dic Vera. Assedegat, senyor Piccó? Sense compliments.
Piccó: Un xic, no dic que no.
Míriam: Whisky? Gin?
Piccó: Whisky, gràcies.
Míriam: Glaçons?
Piccó: Un parell.
Míriam: Aigua?
Piccó: Un dit.
Míriam: Escotx d’importació.
Piccó: La meva marca.
Míriam: Voilà.
Piccó: Xin.
Míriam: Xin.
Piccó: Perfecte.
Míriam: Parlem de negocis, caro?
Piccó: Al gra, titina.
Míriam: Ensalivats per l’informe?
Piccó: En principi. De què va?
Míriam: Horari i ruta de l’expedició.
Piccó (s’aixeca): Què en sap?
Míriam: Conec un iniciat.
Piccó (l’engrapa): Ull viu, xaveia, no ens facis denteta que som curts de corretja i tenim la galeta fàcil.
Míriam: No es piqui, mestre.
Piccó: Escup.
Míriam: Si no aixeca els dàtils sóc muda.
Piccó: D’ençà que les femelles envaeixen el vedat laboral, ens hem d’endur els guants a la feina. Barrino que tens preu. Com te dius?
Míriam intenta bufetejar-lo. Ell l’engrapa i li torça el braç.
Piccó: Frena, mixa. T’has pronunciat pel tracte versallesc. Embeina les ungles i engega.
Míriam: Afluixa, bèstia, que em petes el rem.
Piccó: Em poses línia?
Míriam: Directa. (S’asseu i pren un glop.)
Piccó: Espero la comunicació.
Míriam (es treu una nota de l’escot): És una adreça. Avui, a dos quarts de quatre, hi haurà un tal Rocke. Coneix l’horari i la ruta de l’expedició. Estarà sol. Traieu-li les ulleres, és miop com un talp i sense vidres és un pollet. Tanmateix no es cotitza. Cantarà a trompades.
Piccó ha llegit la nota i se la fica a la butxaca.
Piccó: Qui avala l’atestat?
Míriam: El subscric a títol personal. Es pren o es deixa.
Piccó: Si comptes fer-nos beure a galet, reconsidera. Podríem obrir-te un trau.
Míriam: Mantinc la dita.
Piccó: Per què ho fa? (S’atansa a la finestra amb el got a la mà.) Venjança? Gelos? Pistrincs?
Míriam: Estic sense feina per causa de crisi sectorial, expedient i reconversió d’empresa. Afiguri’s, un modus vivendi per a tota la vida, que deien. Em cal una mà. Mal m’estigui dir-ho, sóc taquimeca, cerco feina i faig mèrits.
Piccó: Noble actitud.
Míriam: Puc esperar que parli de mi al cap de personal?
Piccó: Promès.
Míriam: Tinc possibilitats?
Piccó: Cal ostentar abnegació, constància i desinterès. Si ens fa el pes i l’operació reïx, vostè entra en nòmina.
Míriam: Per mi no quedarà.
Piccó: Llançada a les confidències, Vera, dissolgui’m un recel. Com ha captat l’onda?
Sona el telèfon a l’altra estança.
Míriam: Sorry. (Tot sortint:) Serveixi’s més whisky, senyor Piccó.
Piccó s’aixeca. En aquest moment el quadre de la paret llisca i descobreix un nínxol; el collaret és dintre. Piccó el treu, el contempla; el quadre torna al seu lloc. Piccó prova en va d’obrir el nínxol. Finalment renuncia a moure el quadre, es fica el collar a la butxaca, obre el moble bar i Míriam torna.
Míriam: Dispensa la interrupció, Fred. Oh, fes, fes, com a casa teva.
Piccó: Li’n serveixo?
Míriam: Si et plau. (Piccó li passa el got.) Gràcies.
Piccó: No es mereixen. (S’asseuen.)
Míriam: De què parlàvem?
Piccó: Mani? Ah, sí, com ha obtingut l’informe?
Míriam: Un bon informador no descobreix les fonts.
Piccó: Discreció i prudència, qualitats preuades. (S’aixeca.) Senyoreta Vera, celebro l’avinentesa i m’acomiado.
Míriam: Tan aviat, Fred?
Piccó: No voldria abusar.
Míriam: Repapa’t, assaboreix el whisky i fem petar la claca. Aviat treballarem plegats, Fred. (Li estira la màniga.) De fet, ja hem establert contacte i podem cremar etapes.
Piccó: Senyoreta, sóc casat.
Míriam: Creia que els durs com vostè abominaven el matrimoni.
Piccó: Alguns en som adeptes. Tinc la muller a punt de trencar aigües.
Míriam: És novella?
Piccó: Sí.
Míriam: Que tingui una horeta ben curta.
Piccó: Agraït.
Míriam: Em durà confits?
Piccó: Paraula. (Inicia el mutis.)
Míriam: Ep, el violí.
Piccó (torna): El violí, és clar. Repeteixo.
Míriam: A reveure, i sort.
Piccó surt. Míriam l’ha acompanyat fins a la porta, tanca, va a cercar el telèfon, s’ajeu al sofà i marca.
Míriam: Papà?... Sí, com un passerell. Se l’ha empassada sencera. Xao.
L’escenari es queda a les fosques.
Jordi Teixidor , La jungla sentimental Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 44-49.