Tifeswin
Salem Zenia
Salem Zenia
1.Injustícia
No atieu la injustícia
entre els homes
Ja arribarà el temps
dels
canvis
i al culpable se l’assenyalarà
per les seves malifetes.
2.Octubre
Amarga epopeia
quan la ràbia
creix
Les boques escridassen
Els cors acaben vessant
La sang bullint
brolla a l’octubre
Els innocents cauen
Ô poble
malaurat!
Encara no s’ha assecat la primera sang
i ja la tornes a espargir
La
teva revolta es va sufocar
en un profund toll de sang.
3.Dolor
De pares a fills naixerà
una nova generació
una nova era
d’ecos que
retrunyen
L’esperança retrobada
farà fora totes les pors
el poble ja
està preparat
per seguir el seu camí
El passat s’oblida de pressa
com també les llàgrimes
tot s’ha de tornar
a fer
amb dolor
Tu et mantens dempeus
en un bassal de sang
Ô home lliure no et trenquis
l’espinada
fins a la victòria final
4.Aquesta mort que ens sotja
Aquest cop la cosa és greu
fa mala pinta
l’enemic ens és
desconegut
Una desgràcia ens ha vingut
de fora, vivent
les tenebres
l’escortaven
Sota l’ombra de la mort
sobrevivim
al malson de les bales que xiulen
Unes bales que ens roseguen la carn
perquè no volem abdicar
davant dels
que tenen per món una estora
Van venir en nom de Déu
per abastar-vos
Ô intel·lectuals!
Amb la mort a la falda
us han tallat les llengües
Pobres artistes!
A més de les nostres misèries
Us hem d’aguantar les desgràcies
Colla de
malvats
Heu matat l’esperança
Ens heu esquinçat el cor
Assassins!
Si els estels s’apaguen
qui farà costat a la lluna?
Si les flors es
marceixen
us penseu que la palla florirà?
Si els cors tenen pena
és
perquè una desgràcia els ronda
Si els ocells viuen en gàbies
la vida
esdevé més trista
Si ells maten els artistes
qui cantarà l’amor?
5.Maten en nom de Déu
Aquell dia d’infortuni
els ulls miraven a terra
els cors es
socarrimaven
nosaltres blasfemàvem
i vam insultar Déu
Aquell dia de malastrugança
els ulls s’encegaren
els cossos
s’assecaren
les llàgrimes s’acabaren
i vam assenyalar Déu amb el dit.
Aquell dia d’entranyes esguerrades
els nostres vestits varen caure
les
nits foren blanques
els cors s’esquinçaren
i vam quedar en mans de Déu
Aquell dia caòtic
vam prendre consciència
que volem dir no al camí que
han pres
perquè ells maten en nom de Déu.
6.L’ànima de la papallona
L’ànima de la
papallona
no coneix cap frontera
qualsevol flor li pertany
Voleia lliure
cap cel·la no la detura
sobrevola tots els camps
Amb un cor sempre joiós
oblida els dies macilents
no coneix ni mal ni
mentida
L’amor que compartia
amb esperança
es va crebar a la primavera
L’ànima d’aquella papallona
que odia els sentinelles
només viu de
llibertat
L’ànima d’aquella papallona
sembradora d’amor, un dia infaust
es topà
amb l’odi
Fulminada, abatuda, estirada
a terra talment una estaca
i amb les ales
al seu costat esmicolades
7.Heu lligat Déu amb un coble
Heu fet de l’home un sac vell
i li heu posat una pedra a la boca
Amb
vosaltres cap pau no és possible
L’esperança ha volat cap a un altre
paratge
No teniu cor sinó un manyoc de punxes
Heu fet de les nostres vides
un fil d’espasa
Heu posat el món en una saca
I heu lligat Déu amb un
coble.
8.Què és la nostra joventut?
En uns braços afamats
jugàvem
En una casa oberta als quatre
vents
vivíem
Enmig de fums irritants
ens arrossegàvem
Què és la nostra joventut?
Ens vénen a sobre uns mals dies
de penes i de treballs
contra els
nostres fràgils esquelets
d’espatlles caigudes
de rostres
descarnats
com si fóssim vells
Què és la nostra joventut?
Una flor de gira-sol
que trobem amb alegria
Estupenda era aquella
època
Ens fèiem grans, érem feliços
Però el temps d’una brasa
i ja ens
hem tornat ancians
Què és la nostra joventut?
Ô cap meu de cabells blancs
ensenya’m vull saber
si sóc com els meus
semblants
o bé sóc diferent
perquè la joventut que em cantaven
jo mai
no la vaig conèixer.
9.Mirada en passat
He mirat el passat
amb uns ulls plorosos
La meva vida és una
llegenda
El temps m’ha macerat la carn
Després d’alts i baixos
m’hi
apropo, i ella em rebutja.
10.Vivim de llibertat
Ô flors de la perera
que s’enduen els vents
Aquest és el destí
de
l’home lliure
La llibertat que apaivaga els cors
fa que corrin els
cavallers
Vivim de llibertat
xuclada de la mare
qui la perd es torna
malalt
la seva ànima se li escapa esmicolada.
11.Poema
Quan la ràbia ens ofega
ens
acovardim
Defugim els camins
aquells camins
que giravolten
No
oblidem
que amb tu emergim
que amb tu ens expandim
Perquè junts hem
fet una passa
ô poema!
12.Vomito
Vomito
aquest tuguri
que se m’ha tornat presó
He deixat anar
un sospir
que m’escanya
He escopit
tot de misèries
i amb elles el meu cor
13.On ?
Incomprès
ple d’anhels
jove
El cor ferit
nafrat
Les ràbies
s’acumulen
M’ofego
Calen dir tantes coses
Bé marxaríem ja
però el
camí no porta enlloc
14.Viure lliure
Tant se val la gana que
m’estiregassa
Tant se val que mengi herba
a l’ombra o bé sota la
brisa
Tant se val si tinc un llit de palla
o bé si dormo a terra
mateix
i el cel és la meva flassada
Tant se val si estic malalt
Tant se
val si vaig despullat
sota un sostre que regalima
Tant se val si visc en
una jungla
o bé en una caverna
mentre pugui viure lliure!
15.Vida meva
Quan et tinc lluny dels ulls
ja no té sentit la vida
El sol ja no és
sinó un astre
l’amor no és més que un mot
i les flors tan sols són palla
M’has penetrat i has aconseguit
que naixessin primaveres a dintre
meu
Has donat un sentit al sol
l’amor s’ha tornat poema
i tu has
esdevingut vida.
16.Em vaig tornar pedra
Em vaig tornar pedra
per aguantar-te els insults
Em vaig tornar
riu
per aguantar-te els escups
Em vaig tornar mur
per aguantar-te els
cops
Em vaig tornar pell
per aguantar el fred
Em vaig tornar
ferro
per aguantar la calor
Em vaig tornar mar
per aguantar-te les
ràbies
Em vaig tornar boig per tu
Traduït per Ricard Ripoll