Sí
Thomas Bernhard
Thomas Bernhard
El suís i la seva companya acabaven de presentar-se
a casa de l’agent immobiliari Moritz, quan jo, no només
provava d’indicar-li per primera vegada, i a fi de comptes
d’aclarir-li científicament, els símptomes de la meva
malaltia anímica i intel·lectual, sinó que vaig anar a casa
el Moritz, que en aquell moment era probablement la
persona que tenia realment més a prop, per girar-li a
l’inrevés, de sobte i de la manera més desconsiderada,
la cara interna, no només emmalaltida sinó desfigurada
ja en la seva totalitat per la malaltia, de la meva existència,
coneguda fins aleshores només per ell en un aspecte
superficial que ja no l’irritava i que per tant en cap
cas l’afectava ni el commovia, i només a ell l’havia d’espantar
i horroritzarla sobtada brutalitat del meu experiment,
el fet que aquella tarda, d’un moment a l’altre,
destapés i descobrís completament allò que durant tots
els deu anys de la meva relació i amistat amb el Moritz,
li havia amagat, al capdavall li havia ocultat de mica en
mica i a totes hores amb subtilesa matemàtica, i li havia
encobert sense parar i sense pietat per a mi mateix, per
tal de no facilitar-li a ell, al Moritz, ni el més mínim cop
d’ull a la meva existència, ell estava profundament horroritzat,
però jo no em vaig deixar contenir gens ni
mica per aquest horror seu en el meu mecanisme de
revelació, activat un cop aquella tarda amb vehemència
i com és natural també condicionat pel temps atmosfèric,
a poc a poc aquella tarda, com si no hagués tingut
cap altra elecció, al Moritz, assaltat per mi completament
per sorpresa aquella tarda des de la meva emboscada
intel·lectual, li vaig descobrirtot allò relatiu a mi,
descobrir tot allò que hi havia per descobrir,destapar
tot allò que hi havia per destapar; durant tota l’escena,
jo m’havia assegut, com sempre, al lloc del racó que
quedava davant de les dues finestres, al costat de la
porta d’entrada al despatx del Moritz, mentre que el
propi Moritz, de fet ja érem a finals d’octubre, estava
assegut davant meu amb la seva gavardina d’hivern de
color gris rata, possiblement en aquests moments ja en
estat d’embriaguesa, això jo no podia concretar-ho
amb precisió en la foscor que ja ho omplia tot; en tota
l’estona no l’havia perdut de vista, era com si aquella
tarda, després de no haver anat a casa el Moritz durant
setmanes i en realitat durant setmanes haver estat només
amb mi tot sol, i això vol dir en mans de la meva
ment i del meu cos un temps molt llarg, però encara no
destructor dels nervis, amb la màxima concentració
amb relació a tot, m’hagués decidita totallò que representés
per a mi la salvació i finalment a sortir de casa
meva, humida i freda i fosca, a través del bosc espès i
obac, per precipitar-me sobre el Moritz com sobre una
víctima propiciatòria per, això m’havia proposat de
camí a casa el Moritz, no carregar-lo més amb les meves
revelacions i per tant, de fet, ofenses intolerables,
fins que jo arribés a un grau suportable d’alleujament i
per tant descobrís i destapés com més millor tot allò de
la meva existència oculta durant anys davant seu.
Thomas Bernhard. Sí. El Gall Editor, 2016 (p. 7-8)
Traduït per Clara Formosa