L'omino Michelin
Paolo Ruffilli
Paolo Ruffilli
Ja m'ho havien dit que era estrambòtic. Un tipus genial, però precisament a
causa de la seva intel·ligència fora del normal, travessat per una ràfega de
fixacions i de manies. Un senyor gran d'aspecte einsteinià, que vivia en les
dificultats del laberint d'una casa transformada en biblioteca. Amb piles
altíssimes de llibres amuntegats al llarg de les parets de cadascuna de les
habitacions, també el dormitori i la cuina, fins i tot el bany.
Em vaig
presentar a casa seva amb l'única referència de ser italià. Coneixent la seva
predilecció, incondicional segons deien els amics, pel Bel Paese. Una passió per
la música i per l'art, però també per la inventiva de la nostra gent i per la
seva creativitat en les coses de cada dia.
- Un cabal envejable de vitalitat
-em comentaria, mentre es gratava la mata de cabells blancs.
Era un d'aquells
gèlids geners de Nova York fills de l'Atlàntic. Un hivern de gel i de vent, com
no en pateixen ni als cims dels Alps. Amb guants i passamuntanyes, vaig trucar a
la casa de maons de Gramercy Park. I el que vaig veure va ser superior a
qualsevol expectativa. Em va obrir un homenet rodó, embotit en un nombre
desproporcionat de jerseis. Em va portar tot al llarg de la trinxera perillosa
excavada dins el munt de llibres, com després d'una allau.
El fet de saber-me
italià li havia fet agafar eufòria.
- Del bel paese là dove'l sì sona -citava
Dant, del qual n'era un lector expert, i davant meu exhibia una barreja de toscà
literari del Trecento i d'anglès del més pur estil ianqui.
Em va preguntar de
quina ciutat d'Itàlia venia. I jo, pensant que no la coneixeria, la vaig situar
a la vora de la famosa Venècia.
- Treviso? -s'il·luminà, distorsionant el nom
amb la seva pronúncia estrident i tot seguit entonant, amb sorpresa per part
meva: -Benetton, Benetton.
Paolo Ruffilli, L’homenet Michelin, dins Preparativi per la partenza, Venècia, Marsilio Editori, 2003.
Traduït per Carme Arenas Noguera