Llàstima que sigui una puta
John Ford
John Ford
GIOVANNI
Estic perdut; de mort és la sentència.
Més lluito i més estimo
i menys espero; és la ruïna segura.
Els arguments o els intents aplicables
a les vives ferides incurables
els he provat sens falta tots en va.
Ah si no fos en religió un pecat
fer un déu del nostre amor i idolatrar-lo!
El cel amb precs he cansat, he assecat
la font de les meves llàgrimes, gana
he fet passar a les venes amb dejunis;
he practicat tot allò aconsellable.
Només, ai!, somnis i contes de vells
per espantar el jovent; sóc el mateix.
O parlo o cremo; no és, ho sé, la carn,
sinó el destí, allò que em condueix.
Por i covardia són per als esclaus!
Li diré que l\'estimo, ni que el cor
protesti de l\'alt preu d\'aquest intent.
Pobre de mi! Ja ve.
Entren Anabella i Putana.
ANNABELLA
Germà!
GIOVANNI a part
Si res
hi ha en l\'home de valor, poders del cel,
redupliqueu el de la meva llengua.
ANABELLA
¿Com és això, germà, no em vols parlar?
GIOVANNI
Sí, ¿com estàs germana?
ANNABELLA
No hi fa res
com estic jo, ets tu el que no està bé.
PUTANA
Déu del cel, ¿per què esteu tan trist, senyor?
GIOVANNI
Deixa\'ns, si et plau, una estona, Putana.
Germana, vull parlar en privat amb tu.
ANNABELLA
Vés-te\'n, Putana.
PUTANA
Ara mateix. (A part:) Si la noia estigués amb cap altra companyia, hauria de considerar la meva absència un servei de cert mèrit; però els deixaré sols.
Surt.
GIOVANNI
Dóna’m la mà, germana, caminem.
Caminar amb mi no et fa vergonya, espero;
aquí estem tu i jo sols.
ANNABELLA
¿Què vols dir?
GIOVANNI
Paraula que no hi ha cap mal.
ANNABELLA
¿Cap mal?
GIOVANNI
Cap mal, paraula. ¿Com estàs tu?
ANNABELLA, a part
Tinc por que no se m’hagi tornat boig. (A ell:) Molt bé, germà.
GIOVANNI
Creu-me, estic malalt. Tan malalt que tinc por que no me’n surti.
ANNABELLA
¡Déu no ho vulgui! No n’hi deu haver per tant, espero.
GIOVANNI
Diria que m’estimes, germana.
ANNABELLA
Sí, tu ja ho saps.
GIOVANNI
Ho sé, és veritat. Ets preciosa.
ANNABELLA
Veig doncs que és una malaltia alegre.
GIOVANNI
Segons com. Mira, diuen els poetes,
he llegit, que Juno amb el front guanyava
totes les altres dees; però et juro
que el teu el guanya com el seu els altres.
ANNABELLA
¡Caram, que bonic!
GIOVANNI
Les dues estrelles
dels teus ulls, com el foc de Prometeu,
mirant gentils, donen vida a les pedres.
ANNABELLA
¡On vas a parar!
GIOVANNI
El lliri i la rosa de dolç perfum
es canviarien per les teves galtes.
Els llavis teus tempten un sant; les mans
lasciu farien un anacoreta.
ANNABELLA
¿Te’n rius o és compliment?
GIOVANNI
Per veure una bellesa més perfecta
que la que fa natura o imita l’art,
mira al mirall, i a tu mateixa observa’t.
ANNABELLA
Molt amable per part teva.
GIOVANNI
¡Té! (Li dóna el seu punyal.)
ANNABELLA
¿I què en faig?
GIOVANNI
I aquí tens el meu pit, clava’l!
Obre’m la pitrera, llavors tindràs
un cor on és escrit això que dic.
¿Per què t’atures?
ANNABELLA
¿És cert?
GIOVANNI
Sí, ben cert.
No pots estimar…
ANNABELLA
¿A qui?
GIOVANNI
A mi. A l’escalf
de la mort torturada la meva ànima
patia. Oh Annabella, estic desfet:
l’amor per tu, germana, i la visió
de la teva immortal bellesa trenquen
tota harmonia en mi de pau i vida.
¿Per què no el claves?
ANNABELLA
No em deixeu, pors justes!
Si és veritat, millor estaria morta.
GIOVANNI
¿Veritat? Ara no és moment de bromes.
Tant he ofegat les amagades flames
que quasi m’han consumit, Annabella;
quantes nits silents de gemecs, sospirs
i pensaments desbordats, menyspreant
el fat, raonant contra les raons
de l’amor, fent tot el que la Virtut
barbameca aconsella, i tot inútil.
El meu destí és: o m’estimes o em moro.
ANNABELLA
¿Per això estàs trist?
GIOVANNI
Que ara mateix em caigui
un mal si estic fingint.
ANNABELLA
Ets germà meu,
Giovanni.
GIOVANNI
I tu germana, Annabella;
ja ho sé; i et dóna això per estimar
més motiu; per saber la intenció
amb què et volia la naturalesa
primer fer meva; seria si no
pecat i vil repartir una bellesa
en dues ànimes. Proximitat
de sang i naixement ha de portar
proximitat més pròxima en l’afecte.
Demano consell a la santa Església
i em diu que et puc estimar; i això faig
i faré, sí! ¿He de viure o morir?
ANNABELLA
Viure. Has guanyat, sense lluita; el que vols
fa temps que ho ha decidit el meu cor pres.
M’avergonyia dir-t’ho, i ara ho faig,
per cada mirada que m’has clavat,
deu cops t’he mirat; per una, vint llàgrimes;
i no estimava prou, que dir que estimo
no gosava; ni amb prou feines pensar-ho.
GIOVANNI
Que aquesta música no sigui somni,
déus, si us plau us demano.
ANNABELLA s’agenolla
De genolls,
germà meu, per la mare morta, et prego,
no em traeixis amb el teu riure o odi.
Estima’m, germà, o mata’m.
GIOVANNI s’agenolla
De genolls,
germana, per la mare morta et prego,
no em traeixis amb el teu riure o odi.
Estima’m, germana, o mata’m.
ANNABELLA
¿Et sents millor?
GIOVANNI
Doncs sí, la veritat,
i espero que tu també. Sisplau, digues.
ANNABELLA
T’ho juro.
GIOVANNI
I també jo. Amb aquest petó… (Li fa un petó.)
un cop més; i un altre; amb aquest… alcem-nos:
no canviaria el moment per l’Elisi.
¿Què fem?
ANNABELLA
El que tu vulguis.
GIOVANNI
Aprendrem,
després de tantes llàgrimes vessades
a fer petons, a somriure i dormir.
Ford, John, Llàstima que sigui una puta, Adesiara, 2010, Acte I, escena II.
Traduït per Albert Mestres