Som al 1983. Gràcies a la influència del seu germà, el jove Josep Cots no para de llegir llibres tant d’assaig com de literatura, i un dels autors que més el fascinen, sobretot per la seva postura política, és George Orwell. Tal com ell mateix ha explicat més d’una vegada, «tots els inicis són tortuosos», però en aquells dies que l’acostaven al 1984, l’any emblemàtic que dona nom a l’obra més coneguda d’Orwell, la dèria de fer-ne una de grossa muntant una editorial cada cop li creix amb més força dins del cap.

I així és com tot plegat va començar: en Cots en va parlar amb la seva dona, l’Àngels Agulló, peça clau de l’editorial des dels inicis, i la va convèncer, i llavors ho van proposar a en Jordi Rojas, un company de feina de l’Àngels, que també es va sumar al projecte. Van establir la seu de l’editorial al carrer Aragó, i segons recorda en Cots, aquelles primeres reunions eren ben curioses: després de pujar infinits trams d’escala s’arribava a un local solitari i allargassat al fons del qual hi havia una taula blanca també llarguíssima; just allà, a la punta més allunyada d’aquella taula llarga, tots tres s’asseien per planejar els primers passos d’una editorial que avui dia ja fa més de 40 anys que publica. El temps passa volant.

Diu en Cots, però, que la idea d’editar ja li venia de molt abans, de l’època de l’antifranquisme i del valor que tenia la propaganda, però això són figues d’un altre paner i em caldria un article molt més llarg per parlar-ne tal com el tema mereix. Continuem sent, doncs, als inicis d’Edicions de 1984, a l’època dels llibres de Milan Kundera [La broma], Bertolt Brecht [Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny / Baal / El casament dels petit burgesos], Alfred Döblin [Berlin Alexanderplatz] —meravellosament traduït per la Carme Serrallonga— i Aleksandr Soljenitsin [El pavelló de cancerosos], entre d’altres, tots ells publicats a la col·lecció «Temps maleïts», la primera de l’editorial, el disseny de la qual va ser creat per l’Enric Satué en col·laboració amb l’Arnal Ballester. Però de ben segur que us deveu preguntar: «I el 1984 d’Orwell, ¿com és que no va ser el primer títol?». Aquesta petita incoherència és anecdòtica. De fet, el nom «Edicions de 1984» sí que era una declaració d’intencions: l’editorial volia ser la casa del llibre 1984, però resulta que, quan es van posar en contacte amb en Josep Vergés, l’editor de Destino [Destino havia publicat l’edició castellana de l’obra d’Orwell l’any 1950, però la catalana encara no havia sortit; es va acabar publicant el mateix 1984], ell els va dir: «¿Què collons n’heu de fer vosaltres, de l’Orwell?!». I així va ser com la idea fundacional no s’ha arribat a materialitzar mai.

D’aquesta primera etapa és també la col·lecció «Soldats de ploma», en la qual podem trobar llibres com ara Retorn de l’URSS, d’André Gide, o Cap de turc, de Günter Wallraff, autors que tant amb la seva implicació personal com amb la ploma denuncien les societats totalitàries i també les xacres del capitalisme i la societat industrialitzada. El nom d’aquesta col·lecció el va triar la Mònica Muñoz, filla d’en Jordi Muñoz-Castanyer, un dels nous socis de l’editorial [la Carme Sansa s’hi havia incorporat l’any 1984 i en Jordi Muñoz-Castanyer ho va fer l’any 2000]. Aquestes dues col·leccions —«Temps maleïts» i «Soldats de ploma»—, doncs, són el vaixell d’insígnia de la línia editorial dels primers temps: llibres que mostren com són les societats que viuen sota el totalitarisme, independentment de les adscripcions ideològiques dels seus autors.

I llavors la nit del 9 al 10 de novembre de 1989 cau el mur de Berlín.

Durant els anys 1990-1996, l’editorial també pateix canvis importants: els de La Caixa envien en Cots a treballar a Girona i la falta de temps per excés de feina fa que l’editorial pateixi una certa aturada. Però l’any 96 decideix dedicar-se professionalment les vint-i-quatre hores a fer d’editor, i així comença la segona època de l’editorial, quan va apostar per una col·lecció literària que pogués competir amb qualsevol editorial castellana. I així neix la col·lecció «Mirmanda» —nom que se li va ocórrer mentre llegia el Canigó editat per Narcís Garolera a Quaderns Crema in situ a la Mare de Déu del Mont, que es troba a la part fronterera de la muntanya on Verdaguer va escriure l’obra—, que és la voluntat de recrear un món en què la paraula és abans de la ciutat, cosa que vol dir que la literatura ha existit des de sempre; i per això, a la portadella interior dels llibres de la col·lecció hi podem llegir la frase: «Quan Barcelona era un prat, Mirmanda ja era ciutat».

«Mirmanda» s’ha convertit en una col·lecció eclèctica que acull autors d’èpoques i estils molt diversos però que formen un tot coherent: d’una banda, pel que fa als autors catalans, hi trobem recuperacions com ara les de Juli Vallmitjana [La Xava, Albi i De la ciutat vella] o Eduard Girbal Jaume [La tragèdia de cal Pere Llarg, L’estrella amb cua, Oratjol de la Serra i La reencarnació de la matèria i altres relats] i també obres contemporànies com les de Sílvia Alcàntara [Olor de Colònia, La casa cantonera, Els dies sense glòria i Cèlia Palau], Jordi Lara [Una màquina d’espavilar ocells de nit, Mística conilla i Sis nits d’agost], Quim Español [Francesca, El rai dels innocents i Un lloc en el temps], Raül Garrigasait [Els estranys i Profecia] o Ramon Mas [Afores, Estigmes i L’endemà de la teràpia]; d’altra banda, pel que fa als autors estrangers, no podem oblidar Elizabeth Strout amb la nostra estimada Olive Kitteridge i tots els personatges que l’envolten, la bellesa de l’univers quasi místic de les novel·les de Marilynne Robinson, les fantàstiques novel·les corals de Hans Fallada, Franz Werfel o Alaa Al Aswani, la ironia intel·ligentíssima i descarnada de les obres d’Iris Murdoch, la rememoració fabulada (o potser no) del propi passat de Sorj Chalandon o Stefanie Kremser, la tristesa i grandiositat dels grans russos (Lev Tolstoi, Andrei Platónov, Óssip Mandelstam o Marina Tsvetàieva, per exemple), el món personalíssim del premi Nobel Kenzaburō Ōe [Una qüestió personal i La presa] i moltíssimes altres obres d’autors d’arreu del món que no puc enumerar en aquestes ratlles perquè el nostre catàleg actualment té més de 550 títols vius. Ara que ho miro en perspectiva, haver pogut tafanejar les entranyes de tots aquests llibres és i ha estat un gran privilegi.

Durant aquests 40 anys, Edicions de 1984 ha anat creixent i amb ella l’arbre de col·leccions. A banda de les dues col·leccions principals de literatura —que són «Mirmanda», que acabem de comentar, i «La clàssica», on trobem obres de grans autors de fins al segle xix (Luigi Pirandello, George Eliot, Victor Hugo, Lev Tolstoi, Honoré de Balzac, entre d’altres)—, també tenim col·leccions de no-ficció: d’una banda, la col·lecció «Assaig», amb obres de Michel Onfray, Loïc Wacquant i Gerard Horta, entre d’altres; i de l’altra, «De bat a bat», on trobem més de 45 títols d’autors com ara Ferran Aisa, Josep Asensio, Joan Esculies, Narcís Garolera, Agustí Pons, Josep-Maria Terricabras, Lluís Solà, Simone Weil, etc.; i col·leccions de teatre, turisme, juvenils, butxaca i poesia.

Vull aturar-me un momentet en la nostra col·lecció de poesia perquè a hores d’ara també és un emblema de la casa. A «1984Poesia» hi trobareu tant poemaris individuals com ara els d’Enric Casasses, Jaume Coll Mariné, Josefa Contijoch, Jaume Creus, Pau Vadell, Margaret Atwood, John Berger, Frank O’Hara, Borís Pasternak, Sandro Penna, Josep Piera, Mikhalis Pierís i Santiago Rusiñol, entre d’altres, com obres completes, entre les quals destacaria el Fulles d’herba de Walt Whitman; Els plaers del condemnat de Charles Bukowski; Els Cantos d’Ezra Pound; les poesies completes de Lluís Solà, Blai Bonet, Àngel Guimerà, Ventura Ametller, Arthur Rimbaud, Anna Akhmàtova i T. S. Eliot, i diverses edicions de poemes escollits com les de Joseph Brodsky, W. H. Auden, Thomas Hardy i W. B. Yeats. A més, des de l’any 2019 hi publiquem els guardonats del premi de poesia Ventura Ametller, que, per ordre d’antiguitat, en les sis edicions que han tingut lloc fins ara són: Laia M. Llobera, Júlia Francino, Francesc Josep Vélez, Laia Prat, Pol Vouillamoz i Pau Sif.

Per acabar, només dir-vos que tota aquesta feina no es fa sola. En aquests moments a l’editorial, a l’empara del qui en va ser inspirador i soci fundador, Josep Cots, hi treballem dues editores: la Núria Miralpeix, que forma part de l’equip des del 2019, i jo mateixa, que aviat farà divuit anys que pico pedra. Si miro enrere m’adono que tots plegats hem crescut molt fent tots aquests llibres, i abans de posar el punt i final a aquest article que intenta resumir el que han estat quaranta anys d’activitat editorial voldria donar les gràcies a tots els col·laboradors —traductors, editors, correctors, maquetadors, dissenyadors, impressors, etc.—, homes i dones, que han fet possible que ara celebrem un aniversari i no pas un enterrament. Visca la literatura!