primavera 2024
La traducció catalana de la Saga de Kormákr
Inés Garcia López
Amb la publicació l’any 2023 en català de la Saga de Kormákr, a càrrec d’Adesiara, s’obre un nou camí en la història de les traduccions de la literatura escandinava al català. Aquesta història és bastant breu, sobretot si ens atenim al cas islandès. Si consultem la base de dades de Visat que recull les traduccions fetes al català des de les llengües nòrdiques, veurem que la literatura sueca ha estat la més popular, tot i que les traduccions del noruec són pioneres per la introducció al final del segle xix de l’obra d’Ibsen als teatres catalans (https://visat.cat/articles/ibsen-i-fosse,-contemplant-els-fiords/44)
De traduccions directes de
l’islandès al català només en tenim, de moment, tres novel·les de publicació
molt recent: Àngels de l’univers, d’Einar Már Guðmundsson (Nits
Blanques, 2021, traducció d’Inés García López); La veritat sobre la llum,
d’Auður Ava Ólafsdóttir (Club Editor, 2022, traducció de Macià Riutort i
Riutort), i Skugga-Baldur, de Sjón (Nits Blanques 2023, traducció d’Inés
García López). Les traduccions del català a l’islandès han corregut la mateixa
sort. De moment només s’hi han traduït dues obres de la literatura catalana. La
primera va ser Demantstorgið, la traducció islandesa de La plaça del
Diamant, de Mercè Rodoreda, publicada el 1987 a l’editorial Forlagið. El
traductor va ser Guðbergur Bergsson, un escriptor originari de Grindavík que
havia estudiat literatura a la Universitat de Barcelona. Bergsson també havia traduït
clàssics de la literatura castellana com Lazarus frá Tormes, publicat a
l’editorial Menningarsjóður l’any 1972, o Don Kíkóti frá Mancha, a
l’editorial Almenna bókafélagið (1981-1984), o Hundrað ára einsemd (Cien
años de soledad) de Gabriel García Márquez, publicat per Mál
og menning el 1978. La segona obra que trobem en islandès és el llibre de
poemes de Carles Duarte Þögning (El silenci), traduït per Guðrún Halla
Tulinius i publicat el 2004 per l’editorial Háskólaútgáfan. Per acabar, en
català també han estat molt populars les obres de l’autor de novel·la negra
Arnaldur Indriðason, que La Magrana ha publicat en traducció indirecta del
francès o del castellà de la mà de Maria Llopis Freixas.
La falta d’estudis nòrdics a
les universitats catalanes i la poca presència de les llengües escandinaves a
les escoles d’idiomes són una possible explicació per aquesta mancança de
traduccions i de traductors, com també del desconeixement general de la
literatura islandesa. De fet, un dels gèneres més importants del seu patrimoni
cultural, les sagues islandeses, encara no havien estat traduïdes al català. Publicant
amb Adesiara l’any 2023 la Saga de Kormákr, vam intentar revertir
aquesta tendència per introduir el genuí gènere de la saga al públic lector
català.
Traduir una obra que pertany a
un gènere fins ara desconegut per a nosaltres i que, per tant, no té
antecedents en la nostra llengua va constituir tot un repte. Per començar,
calia triar el terme adequat en català per designar la llengua en la qual les
sagues es van escriure. Per traduir al català el terme original norrœnt mál vam
prendre com a model les traduccions a altres llengües romàniques com el francès
(norrois) i l’italià (norreno), i vam descartar les traduccions
del castellà (antiguo nórdico) o el portuguès (nórdico antigo),
perquè es corresponen més aviat a la traducció de l’anglès Old Norse. Mentre
traduïa la saga, vam proposar al Termcat introduir el terme norrè com a
neologisme per designar la llengua en què es van escriure les sagues
islandeses. El norrè forma part de les llengües germàniques septentrionals que
es parlaven a la Península escandinava i a les illes de l’Atlàntic durant
l’edat mitjana, i és l’origen de les llengües escandinaves modernes. Qualsevol
traductor del norrè s’enfronta a priori a problemes similars als
d’altres llengües escandinaves, però amb l’escull d’estar davant d’una llengua que
es va parlar fa més de set-cents anys. De fet, el primer manuscrit de la Saga
de Kormákr que s’ha conservat és del segle xiv,
tot i que aquesta saga és considerada una de les més antigues pel que fa al
moment que es va redactar. L’obra narra les aventures del poeta o escald
Kormákr Ögmundarson, que suposadament va viure a Islàndia durant el segle x, és a dir, que els esdeveniments que
es narren tenen lloc quatre segles abans que es posessin per escrit.
La primera de les dificultats
de traducció és de classe lexicogràfica. Pel que fa a termes que descriuen càrrecs
o funcions rellevants en l’organització de la societat nòrdica, vaig proposar la
traducció del norrè höfdingi per cabdill, perquè tots dos estan
emparentats etimològicament amb la paraula cap (norrè, höfuð); o, per la falta de referents
terminològics en la nostra llengua, vaig apostar per adaptar fonèticament al
català el mot en norrè, com ara en el cas de iarl pel norrè jarl,
que es feia servir per indicar el màxim títol nobiliari immediatament inferior
al de rei. Si bé l’equivalent a la nostra llengua correspondria al títol
nobiliari de comte, vaig preferir adaptar el terme per assenyalar la idiosincràsia
de l’estructura política dels països nòrdics, que era ben diferent de la de les
monarquies europees. Tanmateix, vaig apostar pel neologisme ètun/ètuna
per al norrè jötunn, que popularment s’ha traduït per gegant.
Però, tal com indica Macià Riutort al seu Diccionari islandès-català (https://usuaris.tinet.cat/mrr/islandes/islandes1.html), els ètuns són una de les
cinc classes de gegants de la mitologia nòrdica, entre les quals també trobem els
trols o els gegants de les muntanyes. Per tant, la traducció de jötunn
per gegant simplificaria la varietat de tipologies per a aquestes
criatures. Per acabar, ens sembla important fer un apunt respecte a la
traducció de langhús per mas comunal. Els masos vikings eren molt
diferents dels catalans, i vam incloure un plànol al final del volum amb els
noms de les parts per orientar el lector en les descripcions dels espais
interiors.
Més enllà de les qüestions
lexicogràfiques, també s’havia de prendre una decisió respecte a l’alternança
temporal de present i passat tan característica del gènere de les sagues. Moltes
vegades, en una mateixa seqüència hi poden arribar a conviure diferents temps
verbals. La introducció d’un verb en present sol indicar o destacar les accions
dins la narració, escrita preferiblement en passat. Observem aquest fragment
del capítol VII i la traducció: «bað hann heim dragask ok sitja á engum
svikræðum; fara nú báðir saman, ok líðr af nóttin. Um morgininn leitaði Narfi
til ok komsk þá skemmra en um kveldit, því at Vigi sætti honum ok rak hann aptr
með engri vægð», «(ell [en Vígi] li va manar que tornés i que no cometés cap
traïció. Tornen tots dos junts i passa la nit. L’endemà en Narfi ho tornà a
intentar, però va recórrer encara menys tros que el vespre anterior perquè en
Vígi, que estava a l’aguait, el va fer tornar al mas sense contemplacions)».
Per qüestions de coherència, en casos com aquest vaig preferir uniformar tots
els verbs en passat.
Respecte a les dificultats sintàctiques, s’ha intentat mantenir en la mesura del que era possible la prosa fonamentalment paratàctica consistent en frases curtes i juxtaposades, en què s’observa la repetició de certes fórmules. Per exemple, molts capítols obren amb la fórmula «Þorkell hét maðr…», que literalment vol dir «Þorkell es deia un home…». Vaig decidir traduir-la per una expressió més natural en català que mantingués el nom propi en primer lloc: «Þorkell era el nom d’un home…».
Si traduir la prosa va significar
tot un repte, el desafiament més gran va ser traduir la poesia escàldica que
apareix intercalada en la prosa de la saga. La poesia escàldica és una mena de
poesia que es va compondre a Noruega i a Islàndia entre el segle ix i el segle xiv. Es caracteritzava per una mètrica anomenada dróttkvætt,
«el metre de la cort», que pren el nom de l’audiència a qui es dirigien els
versos. Si bé alguns dels poemes escàldics es van compondre per lloar les
gestes de reis i nobles, també se’n conserven alguns a les sagues. De fet, la Saga
de Kormákr inclou 85 estrofes escàldiques que, en aquest cas, no estan adreçades
a cap monarca, sinó, principalment, a la seva estimada. Atesa la presència que
té la poesia, s’ha arribat a suggerir que la prosa de la saga es va escriure
per donar context a un poemari més antic d’aquest poeta que fins aleshores s’havia
conservat oralment. Per referir-nos a aquestes estrofes hem mantingut el nom vísur
en la llengua original: no trobem cap paral·lel en les composicions poètiques
en la nostra llengua ni en cap llengua romànica. Les vísur són d’una
bellesa inigualable i d’un estil preciosista que, amb una forma semblant a la
dels versos del barroc, genera tot un imaginari absolutament desconegut per a
nosaltres. L’arquitectura mètrica de les vísur consisteix en sis versos
de sis síl·labes sense rima final. Tres sons al·literen cada dos versos i, a
més a més, la rima interna de cada vers va alternant entre assonant i consonant.
En els primers dos versos d’aquesta vísa podem comprovar-ne el
funcionament: Brámáni skein brúna / brims
und ljósum himni. Traslladar tota aquesta complexitat mètrica a la
llengua catalana em va semblar una fita impossible, sobretot perquè vaig
decidir prioritzar que el poema s’entengués per sobre del preciosisme mètric.
Ara bé, l’encertada decisió d’Adesiara de fer una edició bilingüe ens permet veure
la forma de totes les vísur en la llengua original amb un simple cop
d’ull a la pàgina del costat. Tot i que vam triar el vers lliure per traduir
les estrofes, vam forçar, sempre que fos possible, que els versos tinguessin un
to al·literant que conservés la repetició d’algun so, una mena d’al·literació
flotant que repliqués el ritme dels versos norrens, tal com es pot comprovar en
la traducció de la cinquena vísa: «Un defecte diu que m’ha trobat a boca
de fosc / la tota fulgurant Eir del foc daurat». Complir totes aquestes regles
mètriques porta a un desordre sintàctic que dificulta la comprensió del poema
en la llengua original.
A la complexitat mètrica i
sintàctica s’hi afegeix la densitat de les kenningar, una mena de figura
retòrica similar a la metàfora que, en el cas de la Saga de Kormákr, té
com a objectiu no repetir la paraula dona i produir diferents metàfores
per a l’estimada a qui els poemes van adreçats. Moltes de les kenningar
són de contingut mitològic i estan formades per un mínim de dos termes, tot i
que poden arribar a contenir-ne quatre o cinc. El nucli de la kenning
pot ser un nom comú, com ara «el pi de mans empedrades», però també el nom d’un
personatge mitològic, com «Freya de la grapa de foc». Aquestes dues kenningar
fan referència a la dona i als anells de la mà. De fet, moltes d’aquestes
perífrasis metafòriques contenen elements relacionats amb les joies o la roba
que portaven les dones distingides, especialment el lli. En moltes de les
imatges, l’èmfasi en la brillantor de les joies suggereix que la dona
resplendeix, tal com podem comprovar a la kenning «Eir del foc daurat».
L’elecció d’un personatge mitològic o un altre tenia a veure amb les exigències
mètriques de l’al·literació i amb la rima interna, que hem comentat
anteriorment. A causa de la riquesa d’aquestes metàfores, vam decidir incloure
al final d’aquesta edició d’Adesiara un «Glossari de kenningar» perquè
el lector pogués consultar-les i explorar l’imaginari associat als termes que
substitueixen, és a dir, conèixer com els homes del nord representaven les
dones, la batalla, els guerrers, la poesia o els poetes. D’entre les que es
refereixen a la batalla, també trobem kenningar d’una bellesa
inigualable: la «tempesta d’escuts», l’«esclat de les fulles» o el «desgel de
les llances». Aquesta última evoca la imatge de les llances regalimant de sang
després de la batalla. La kenning «nodridor dels llops» per «guerrer»
era molt popular en els versos escàldics i s’ajusta a l’imaginari que s’ha anat
construint dels homes del nord al llarg dels segles com a societat bèl·lica.
Aquesta saga, però, convida el lector català a ampliar aquest imaginari amb
personatges que no només són guerrers, sinó que disposen de molta sensibilitat
poètica per descriure tant el món que els envolta com les seves emocions
amoroses.