tardor 2023
Els cent anys de l'editorial Joventut
Arianna Squilloni
Penses
en l’editorial Joventut i quina imatge se t’acut? Quina imatge la representa?
Potser cadascú de nosaltres en visualitzaria una de diferent… Per part meva,
diré que penso en un far. I no només un de genèric, sinó un de ben concret: la
torre d’Hèrcules.
Un far d’origen romà que es troba a la
Corunya, i que és el far més antic encara en funcionament. Aquest far, tal com
l’editorial Joventut mateixa, ho té tot: l’associació amb un nom mític —i
d’alguna manera el nom d’Editorial Joventut és mític per a tota la gent que ha
crescut amb els seus llibres—, l’antiguitat —els cent anys que celebra!— i la
modernitat —les seves publicacions actuals no paren d’obrir camins.
La Torre d’Hèrcules acompanya els
navegants pràcticament des del començament de la nostra era en un viatge
aventurer. Aventura. És una altra paraula fonamental tant en literatura
infantil i juvenil com en la història de Joventut. Des de fa un segle, l’editorial
Joventut orienta nens, nenes, pares i mares en l’oceà dels llibres infantils i
juvenils, i els posa a l’abast el més interessant del que es publica al món
sencer i alhora promou algunes obres clau de producció pròpia.
A més a més, el símil del far lliga
molt bé amb la passió d’aquesta editorial i del seu director per la navegació,
no només metafòrica, sinó navegació literal, per mitjà de la col·lecció de
publicacions nàutiques, que viu al costat del meravellós catàleg de llibres
infantils i juvenils. Això fa pensar que la navegació de vegades es fa per
aigües manses i d’altres per aigües turbulentes, tal com és a la vida, sobretot
quan som infants i ens estem desenvolupant i descobrim el món.
Fa un segle sencer que Joventut navega
per les publicacions infantils i juvenils, i a cada època ha aconseguit posar a
l’abast dels lectors les obres més significatives del moment. I de vegades
també les més experimentals. L’exposició que es va inaugurar el dijous 28 de
setembre als jardins del Palau Robert proposa un recorregut per les
publicacions més emblemàtiques de l’editorial i així ens guia, també, per la
història editorial de l’últim segle a Catalunya i a Espanya. Agraïm
especialment la tasca de Mònica Baró, comissària d’aquesta exposició, que ha
aconseguit resumir un ventall tan gran d’obres sense perdre el rumb en cap
moment.
Aquest recorregut editorial comença amb
un navegant del cel nocturn, el Peter Pan, de Matthew Barry, publicat
per primera vegada en castellà per Joventut el 1925; continua per un altre jove
navegant, el Jim Hawkins de L’illa del tresor, de Robert Louis
Stevenson, un noi que no només ha d’enfrontar-se a la mar, sinó sobretot al
temible i esmunyedís pirata John Silver.
A aquests dos llibres els va seguir la
publicació de moltes altres novel·les que tothom té a la memòria, fonamentals a
qualsevol biblioteca: Alícia en terra de meravelles, Heidi, Pinotxo, Mary
Poppins, Pippi Calcesllargues, Emili i els detectius i tota la
sèrie del Club dels Cinc —una sèrie en què, per cert, tampoc
falten fars, com ara el far de la novel·la Els cinc a les roques del diable.
Moltes d’aquestes novel·les van sortir
amb les il·lustracions originals. Tot i això, en uns quants casos l’edició de
Joventut presenta noves il·lustracions, i això és fascinant perquè hi veiem
aparèixer molts dels noms fundacionals de la il·lustració catalana, com ara
Lola Anglada, que va il·lustrar Alícia iHeidi en un esplèndid exercici
interpretatiu i alhora de definició del seu propi estil, marcat per l’amor per
la natura al voltant de la seva estimada casa pairal. I, parlant de noms
fundacionals de la il·lustració catalana, no hi podia faltar Joan Junceda, que
per a Joventut va il·lustrar Lau, les aventures d’un aprenent de pilot, novel·la
de Carles Soldevilla.
Tot parlant d’il·lustradors, podem
continuar avançant al llarg dels anys fins als setanta, al mateix temps que
passem de la novel·la a l’àlbum il·lustrat.
I vet aquí que ens trobem davant d’un
descobriment s-e-n-s-a-c-i-o-n-a-l, un descobriment que hauria d’aparèixer als
millors estudis literaris, antropològics i psicològics de qualsevol universitat
que mereixi aquest nom. Prou que toca celebrar aquesta exposició i els cent
anys de l’editorial Joventut, perquè, encara que no hi hagués totes les raons
anteriors, hauríem de celebrar-la ni que fos pel fet d’haver publicat per
primera vegada un personatge com el que ara us presentaré. De qui es tracta,
doncs?
Parlo de l’arribada d’un personatge
únic i precursor, de la Bombolleta, l’elefanteta rosa tan petita que es pot
amagar sota una fulla de pastanaga. L’elefanteta que la Montse Ginesta va
imaginar i que Joventut va publicar el 1975.
Si sou apassionats de la literatura
infantil, digueu-me si no es tracta d’una troballa senzillament al·lucinant.
Això significa que el Pomelo, de Ramona Badescu i Benjamin
Chaud, no va ser el primer elefantet rosa que viu en un hort. És com si amb
Bombolleta, Montse Ginesta hagués trobat un personatge arquetípic, col·locat en
un lloc màgic de la ment humana.
És com si ara calgués tornar a escriure
i dibuixar les cartes del tarot o revisar els manuals de símbols per afegir-hi
el nom d’una elefanteta rosa que cap al palmell de la mà, una imatge
arquetípica de l’ésser humà quan pensa amb l’esguard innocent de qui té al
davant seu tot el món per descobrir i tot l’amor i la tendresa que cal donar a
qualsevol criatura. En lloc de projectar la silueta de Batman com un far
lluminós al cel de les nostres ciutats per fer-nos sentir que hi ha algú que
ens protegeix i guia, hauríem de projectar la silueta d’una adorable elefanteta
rosa com a protecció dels nostres pensaments més tendres i dolços.
És així: l’existència de la Bombolleta
és un fet sensacional. Ens diu que la vida és plena de referències
entrellaçades.
La Bombolleta, que ens condueix al
territori de la tendresa —una tendresa, a més, plena de joiosa vitalitat— troba
ressò en altres obres emblemàtiques de l’editorial, com ara Bon dia,
estimada balena, de l’alemany Achim Bröger, il·lustrat per Gisela
Kalow, que des del 1978 reposa en una infinitat de tauletes de nit de nens i
nenes, i que un cop més ens acosta al mar. O també ressona en les obres de la
sèrie de Llibres
del petitó, de l’anglesa Hellen Oxenbury, que ens acompanya des del
principi dels anys vuitanta. I també ressona en el clàssic modern El cassó del
Gerard, el llibre amb què la francesa Isabelle Carrier troba
una imatge concreta per explicar amb gran claredat el que passa quan un nen es
comporta d’una manera diferent del que considerem normal. Aquest llibre s’ha
convertit en un favorit de moltes escoles, potser en la mateixa línia d’obres
com Per
quatre cantonades de no res, de Jérôme Ruillier, que, ves quina
casualitat, és parella de l’Isabelle i hi comparteix editorial en català i
castellà… Quina deu ser?
Ara bé, la Bombolleta no ens conduïa
només a la tendresa, sinó també al territori de les referències entrellaçades.
En aquest àmbit, l’editorial Joventut va ser pionera quan va traduir els
viatges del japonès Mitsumasa Anno. Llibres d’imatges sense paraules on un
genet recorre el Japó, però també Itàlia i Europa, i genera àlbums en què el
lector pot perdre’s buscant detalls i personatges dins de paisatges dibuixats
per un viatjant que ve d’un altre continent i que es deixa sorprendre per tot
allò que troba al seu camí.
En aquesta línia d’il·lustració
detallista, en què els lectors poden buscar petits detalls i un munt de llocs
reals i obres d’art, Joventut ha publicat també llibres de producció pròpia,
com ara Un passeig amb el
senyor Gaudí (2013), escrit i il·lustrat per Pau Estrada, un
llibre que, gràcies a les vuit edicions en diferents idiomes, porta l’obra
d’aquest arquitecte genial a llars de gent provinent dels més llunyans racons
del món com a record de la seva visita a Barcelona.
Acabant aquest recorregut pel catàleg
històric de Joventut, potser el lector s’ha adonat que hi ha un elefant a la
sala. I aquesta vegada dic elefant pensant en un elefant gegantí, en un elefant
de debò, no pas en la petita Bombolleta. Qui és, l’elefant a la sala, ara
mateix? Quin personatge no he esmentat, encara? Qui m’he deixat?
Tintín, naturalment. Què es pot dir de
Tintín que no s’hagi dit abans? Què es pot dir, quan els volums de les seves
històries es troben pràcticament a totes les llars del món? Des del 1958 ens
acompanya a l’hora d’imaginar les més apassionants aventures per llançar-nos a
viure amb empenta l’aventura quotidiana que és aquesta vida.
Ben pensat, aquesta frase es podria fer
servir com a tancament perfecte d’aquest recorregut, tot i que la història de
Joventut és una història viva i, per tant, aquest text ha de quedar obert,
mentre el rellancem per mitjà de l’aventura i del còmic. I és així que en anys
recents Joventut ha inaugurat una col·lecció de còmic infantil que ha trobat de
seguida un públic que l’acull amb passió. Així, des del 2018 ens acompanyen les
aventures marines de Narval i Medu, de Ben Clanton, i
personatges com El carter de l’espai, de Guillaume Perreault, que ens
conviden tant a submergir-nos en les profunditats del mar, com a enlairar-nos
volant fins a dalt del cel. En conclusió, tant si som lectors petits, joves o
grans, estic segura que podrem continuar gaudint de tots aquests viatges
gràcies a la llum que sempre ens dona el far de l’editorial Joventut.